Rosalía

 

F942E79A-1180-4B7B-8118-EB425325D059

OPINIÓ

Queen com a reacció

«Quant fa que esperàvem això que passa amb Rosalía i que ve d’un lloc amb el qual no comptàvem?»

per Jordi Bianciotto, 30 de novembre de 2018 a les 22:25 |

La polarització de les arenes polítiques ha arribat a la música! Queen per una banda i Rosalía per una altra com a metàfores d’un xoc de civilitzacions. El vell, venerable, ordre del rock contra la insurrecció de la música urbana amb accents del sud. Aquests dies és difícil trobar qui no tingui una opinió formada sobre un i l’altra. I s’escolten coses com ara: “el millor de la pel·lícula Bohemian rhapsody és que ara pots veure nanos de 12 anys amb samarretes de Freddie Mercury, que sàpiguen el que és bo, i no el reggaeton i el trap!”.

I per què és bo, això? Per què és intrínsecament positiu que un preadolescent de l’any 2018 veneri un grup desaparegut una dècada abans que ell naixés, i que generi rebuig cap la música popular del seu temps? Un dels motius pels quals el rock ha anat decaient és exactament aquest: la seva conversió en artefacte nostàlgic amb brots reaccionaris. És decebedor que els seus seguidors hagin acabat sacsejant les velles relíquies tal com en altres temps les seves mares o àvies els deien que els Beatles, o els Stones, o Led Zeppelin, eren soroll i que la música de debò l’encarnava Antonio Machín.

Però, redoblant la paradoxa, sorprèn alhora que l’artista triat per encarnar els valors suprems de l’era del rock, o una idea de la fidelitat estètica, sigui Queen, un grup que en el seu moment va practicar tot quant travestisme sonor, puntant-se a les modes i fent les cabrioles que fossin oportunes per connectar amb els sons del moment. Perquè Queen va començar practicant un rock més o menys dur, connectat amb el glam, però amb el temps el vam poder veure decantant-se pel rock simfònic, apuntant-se al revival del rockabilly, fent música disco i fins i tot atrevint-se amb el tecno-pop a Radio Gaga. Si Freddie Mercury fos viu, potser ficaria un peu en el reggaeton!

La música popular sempre ha estat així, promiscua i sense remordiments a l’hora d’evolucionar i de deixar amb un pam de nas als qui l’havien sacralitzat o ficat en el museu. És cert que vivim en una època de pronunciada fragmentació dels gustos, on passen moltes coses alhora i no n’hi ha cap que representi la foto completa de la realitat. I Rosalía difícilment capturarà tampoc, ella sola, l’esperit dels temps, encara que El mal querer tingui aspecte d’emissari d’un nou ordre pop en procés de configuració. Ni ho faran tampoc, per ells mateixos, Bad Gyal, ni Kendrick Lamar, ni l’estrella colombiana del reggaeton J Balvin, que aquests dies ocupa la portada de Rockdelux i ha estat triat per Mondosonoro com tercer millor disc internacional de l’any.

Però, amic rocker de tota la vida, lector que véns del pop i de la cançó del segle XX, amb la mà al cor, diga’m, quant de temps portem lamentant l’absència de noves tendències que sacsegessin el panorama musical a gran escala, com vam fer en altres temps el punk, el grunge, l’electrònica o fins i tot el Brit-pop? Quants anys fa que esperàvem que passés això que està passant i que, sorpresa, ve d’un lloc amb el qual no comptàvem?

 

Fuente:https://www.naciodigital.cat/opinio/18720/queen/reaccio#.XAOFN0VQQEQ.twitter

Advertisements
This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.